Un cap de setmana un xic especial

Eren quarts de cinc de la tarda i van començar a arribar a la facultat tot de mans disposades a preparar les quartes olimpíades estatals de geologia. Un parell d’aquelles mans eren les meves. Dos dies intensos, divendres i dissabte, on s’escollirien els quatre millors estudiants de geologia de l’estat espanyol.

Durant tota la tarda van arribar alumnes i professors de diferents comunitats autònomes. Vuitanta-vuit participants, d’entre setze i divuit anys, nerviosos perquè l’endemà tenien les dues proves. La primera, individual, en una aula en forma d’examen. A la segona, més divertida, recorrien en grup tota la facultat.  Però abans havia d’acabar aquell divendres.

Al vespre, ens va rebre el regidor de medi ambient de l’Ajuntament de Girona, vam fer un refrigeri mentre professors i alumnes ens coneixíem. I quan vam acabar cap a l’alberg i a dormir, tot i que alguns segur que es van quedar repassant.

Al matí, ben aviat, ja preparàvem la facultat per l’arribada dels estudiants, enganxar petjades de dinosaure, localitzar els exàmens, tenir clar quin paper havia de fer cadascú...

Jo vaig triar entretenir els professors durant l’examen, perquè es divertissin i passessin, amb més tranquil·litat,  el neguit de saber qui havia guanyat. Juntament amb un altre professor vam preparar uns tallers de geologia, la participació va ser molt bona i els va agradar molt que les activitats fossin dinàmiques i motivadores.

Finalment, els alumnes van acabar la prova i van anar a passar la tarda a Banyoles, mentre nosaltres ens vàrem quedar per corregir els exàmens. Quan van arribar, a quarts  de vuit, vam fer la l’entrega de premis, tothom en va tenir, però els més importants eren pels quatre primers, una matricula gratuïta a la universitat que volguessin i la participació a les olimpíades internacionals a la Índia.

Els quinze primers classificats patien a la tarima, només faltava saber els quatre primers, tota l’aula magna estava tensa, aspectant. Es va enunciar la quarta i la tercera, de València, i emocionades es van abraçar. El segon era extremeny, amb els ulls plorosos va recollir el premi. I només quedava el primer, la sala estava cridant esperant que sortís i en sentir el nom tothom va aplaudir i cridar el seu nom, de València també... Deu n’hi do amb els valencians. Enhorabona a tots, quina emoció!